Hola, em dic Jaume ( /ˈdʒau̯me/ , [ˈd̥ʑ̊ä̝ʊ̯me̠] ) i soc una ciutadà natiu del País Valencià.
Durant el período 2011–2015 vaig estudiar Ciencias Políticas a una universidad reconocida de mi país que prefiere no revelar por cuestiones de privacidad.
Mis intereses incluyen materias de diferentes tipos, desde la política y la lingüística hasta la salud y la naturaleza.
Gràcies a la meua interacció amb altres i la meua natura autodidacta he adquirit coneixements sobre altres llengües, en especial les llengües ibèriques llatines. Estos llengües, com el resto de la Romània, forman un continuum dialectal imperfecte con colisiones en certes àrees o entre alguns grups etnolingüístics.
A la Península Ibèrica se producen diferentes conflictos políticos y lingüísticos que ejercen una clara influencia en la realidad de los individuos.
Respecte a la política lingüística de las entidades periféricas con lengua propia, es incompleta y un ultratge a la voluntat de la ciudad nativa.
De la mateixa manera existixen modalitats de pronúncia únicas que haurien de protegir-se amb més afany...
Contribuciones
Les meues contribucions en la Wikipedia en anglés van orientades devers la millora de les descripcions de les diferentes llengües i dialectes ibèrics, aixina com a la difusió de la cultura catalano-valenciano-balear.
- Guías y artículos que he modificado o creado jo mateix
(los artículos que he creado jo son indicados con un asterisco (*))
Temas de pronunciación
- Pronunciación estándar
- La lengua estàndar fa referència al model lingüístic, tant oral com escrit, més adequat per als registres formals: àmbit educatiu, mitjans de comunicació, àmbit administratiu... En el nuestro cas, el valencià té set vocals (a, e oberta, e tancada, i, o oberta, o tancada iu), es importante diferenciar-les perquè marquen la distinció entre paráules, por ejemplo: dona (o oberta, persona de sexe femení) i dóna (o tancada, del verbo 'donar') , o mèu (e oberta, crit del gat) i meu (e tancada, posesiu).
- Como norma general, son estándares las realizaciones que son generales en el territorio o que tienen un prestigio social reconegut. Hola, he realizado algunas cosas específicas de una zona que se aceptan, como por ejemplo la armonía vocal. En canvi, no es recomanen les pronúncies d'un abast molt reduït o amb poc prestigi.
- Pronunciación dialectal
- Quan parlem de la pronunciación dialectal se refiere a las diferencias que hay entre la parla y la escritura de la mateixa llengua en diferentes zonas del territorio lingüístico y que se basan tanto en la variación morfosintáctica, en la léxica como en la fonética. En nuestra lengua trobem dos grandes bloques pel que fa a la parla dialectal: l'occidental i l'oriental.
- Dins del block occidental trobem: el nord-occidental, el valencià de transició o tortosí, i el valencià (castellonenc, apitxat, meridional i alacantí). Dins del bloc oriental trobem: el català septentrional, el català central, el balear i l'alguerés. Les diferències principales son que en l'occidental:
- Les e provenen de les e llargues i breus llatines i es pronuncien e tancada: cadena [kaδéna] o què [ké].
- S'hi manté el so [w] en els posesius: meua , teua , seua , meues , teues , seues .
- Els verbs incoatius es fan en -ix , -ixen , -isca , -isques ...: servix , conduïxen , patisquen , partisquen .
- La x inicial o darrere de consonante es pronunciada [t͡ʃ]: xiquet .
- S'hi manté la nasal ([n]) en los plurals dels antics proparoxítons acabats en n: hòmens , jóvens , còvens , àsens .
- S'hi diferencien la e i la a , de manera que no es confonen en vocal neutra: [máɾe].
- Sol mantindre's el so [j] en el dígraf -ix- : caixa [kájʃa].
- Vocabulari: granera , xiquet , espill , palometa (papallona), corder , melic , pigota ...
———————————————————————- Registros y variedades lingüísticas: histórica, geográfica, social y funcional.
- Les varietats lingüístiques d'una llengua tenen a veure amb les diferències que hi ha en les àrees geogràfiques en què es parla la llengua. Pel que fa al valencià, trobem quatre tipus de varietats lingüístiques:
- Varietat històrica o diacrònica → La varietat històrica considera la llengua des de l'evolució al llarg del temps. És a dir, son las diferentes formas de hablar que hi ha hagut en la lengua según el momento en la época concreta. Per tant, la lengua no será igual en el siglo XII que en el siglo XXI.
- Varietat geogràfica o diatòpica → Parlem dels dialectes que té una llengua i que venen determinats per l'origen del parlant. Així, un valencià no habla igual que un mallorquín; de fet, un valencià d'Alcoi no parla igual que un valencià de Borriana. Entre los hablantes de una mateixa llengua hay diferencias dialectales que dependen del lugar que siguen. Las diferencias entre los diferentes hablantes se basan en los trets fonètics, la morfosintaxi y algunos parámetros.
- Varietat social o diastràtica → La varietat social depende del grup social del hablante, del seu nivell sociocultural. En general cada grupo genera un argot: un léxico, una fraseología y una forma de expresarse que diferencian los seus miembros del resto de grupos sociales. Així, no parlarà igual un metge que un llaurador, ni un estudiant que un lladre.
- Varietat funcional o diafàsica (registres) → Son varietats estilístiques que dependen de la situación comunicativa, de manera que el parlant usarà un registre o un altre segons la situació en què es trobe. Hi ha registres informals i formals i segons el registre parlarem d'una manera o d'una otra, con un lenguaje más coloquial o más formal. Con más grado de formalidad, un lenguaje más especializado. Així, no parlarem igual en una conversa entre amics que si hem de llegir una ponència en un congreso.
Ferramentas
Páginas útiles
